CRITICA DE LA RAO PURA

«La raó humana té el singular destí, en un gènere dels seus coneixements,de veure's assetjada per preguntes que no pot defugir, car li són plantejadesper la mateixa naturalesa de la raó, però que tampoc no pot respondre,car depassen tota facultat humana.No és pas per culpa seva que es troba en aquest destret. La raócomença amb principis l'ús dels quals és inevitable en el curs de l'experiènciai alhora resulta suficientment verificat per aquesta experiència.Amb aquests principis s'enlaira com més va més endalt (tal com comportala seva pròpia naturalesa), fins a les condicions més remotes. Peròcom que s'adona que d'aquesta manera cal que la seva tasca resti sempreimperfeta, perquè les preguntes no s'acaben mai, es veu obligada a emparar-se en principis que ultrapassen tot possible ús empíric i que, això noobstant, semblen tan poc sospitosos que fins la raó humana comuna hiestà d'acord. Amb això, però, la raó es precipita en l'obscuritat i en contradiccions,a partir de les quals pot ben bé llucar que cal que en algunracó s'hi amaguin errors de base que, emperò, no pot arribar a descobrir,perquè els principis de què se serveix, en anar més enllà del límit de totaexperiència, ja no reconeixen cap pedra de toc de l'experiència. El campde batalla d'aquestes infinites desavinences s'anomena metafísica.»Immanuel Kant